Els macarras de la història

Nota: És la primera vegada que escric un article en tres versions. La tercera, aquesta, la intento en català, amb les meves disculpes per els qui parlen habitualment aquesta llengua. He llegit i escoltat molt català i fins a parlat, però ho he escrit poc pel que suposo que apareixerà encotillat, no obstant això vull demostrar amb això als meus crítics que no tinc cap animadversió pel català.

No negaré la qualitat literària d'Albert Sánchez Pinyol, autor de l'èxit de vendes *Victus, però sí puc qüestionar el seu rigor històric interessat que, com a tants i punts catalans (polítics i erudits venuts a ells i, per contagi, ciutadans), prostitueixen a la història i la fican en el llit amb interessos nacionalistes (ja ho va fer Franco en la història que vaig començar a estudiar des de petit en l'enciclopèdia i ho han seguit fent en algunes comunitats autònomes mal cridades històriques, histriónics? que, no contentes amb el seu interessant passat -que ho és-, han d'inventar-se un altre).

Vaig escoltar ahir l'entrevista que Gemma Nierga i José María *Patiño van fer a l'autor en l'ara com ara de la Cadena Ser, que reprodueixo completa per interessant:

La conversa m'estava interessant, doncs el llibre narra esdeveniments de la guerra de successió espanyola que, a principis del segle XVIII, va imposar (a la corona d'Aragó, per exemple) als Borbó en el tron d'Espanya i va suposar una guerra civil interior i una guerra europea en l'exterior. Excepte perquè Sánchez Pinyol parlava exclusivament de la relació entre Catalunya i la monarquia sense fer extensiva aquesta manera de fer a la resta de la Corona d'Aragó, la seva intervenció era irreprotxable. Però va arribar el minut 9:30 i José María Patiño fa la pregunta que transcric, juntament amb la no-resposta del novel·lista i antropòleg.

Com a pregunta i resposta es van fer en castellà, així les mantinc

José María Patiño: En su novela, de todas formas, hay bastantes elementos de verosimilitud histórica, como he dicho está muy bien documentada, pero usted habla en algún momento del Reino de Cataluña, cuando, en realidad Fernando... era rey de Aragón... Entonces ahí podría... Usted cree que esto se podría... Podría ser un elemento de crítica... (Joder, comento, vaya miedo que tiene un periodista de la talla de Patiño para hacer una pregunta sencillita, hay que oírlo para entenderlo).

Albert Sánchez Piñol: No... Se... Pero... Mira... Lo que yo creo que es lo importante que se cuenta en la novela es el enfrentamiento entre dos formas aaa...antipódicas de entender el poder que eran la castellana y la catalana, eso sí que existió, esa pugna, al margen de que (pischt...) unos reinos... les fuera... (pischt...) Había (eh...) (eh...) para... Los castellanos tenían una frase que era para mí muy definitoria ¿no? es... la palabra del Rey es Ley, punto. En cambio los mismos estos políticos castellanos te decían ¡Hombre...! es que, para los catalanes el Rey solo lo es en abstracto, je, je, je, es decir... ¡nada, nada! el Rey estaba allí pero los que mandaban eran las cortes catalanas. Ese proyecto... esos dos proyectos de como entender el poder antes o después tenían que chocar dentro del, del, del ... régimen español. Bueno triunfó el proyecto castellano, pero es por eso que je, je, je...

José María Patiño: No, no, pero 

Es barregen les dues veus i ja no s'entén gens fins que Nierga intervé per desviar, interessadament, el tema cap a altres rumbs.

Em permeto traduir la resposta de Sánchez Piñol a un llenguatge més intel·ligible: La gallina podria haver estat perfectament la contestació.

Hi ha dues coses clares: que l'escola d'oratòria de Mariano Rajoy fa tant furor a Catalunya que fins a un dels escriptors en català de major èxit (encara que *Victus estigui escrit en castellà) és alumne avantatjat. I que hi ha preguntes que o no s'han de fer o no se saben contestar sent políticament correcte (per als possibles compradors del llibre als comtats).

El llibre és bo, molt interessadament ben documentat, però bé, en part també per això. La no-resposta de Sánchez Piñol no és excusa suficient per no llegir-ho... Les biblioteques públiques donen un bon servei a els qui no vulguin regalar-li el sou a l'autor.

Em foten tant el nacionalisme espanyol com el català (també l'aragonès, que consti) i, encara que estimo els meus senyals d'identitat i admiro a els qui defensen les seves, ni m'agrada posar-les per bandera de res ni que ningú les posi. I, abans de res, em rebenta que el personal es cardi a la veracitat històrica sigui per vendre més llibres, robar més vots o enfrontar al personal en conflictes absurds mentre perilla l'ecosistema de la gent, la supervivència social i econòmica (a Catalunya, a Aragó, a Espanya o allà on hagin parit a qualsevol governant venut).